INTERVENCIÓ DE MIQUEL DEL CERRO SAEZ EN L'ACTE DE COMMEMORACIÓ DELS DESÈ ANIVERSARI DE L'INS

Bon dia, sigueu tots i totes benvinguts a la festa del desè aniversari del nostre institut.

M'haureu de disculpar per prendre uns minuts del vostre temps i us agraeixo, la vostra atenció.

Un dia del mes de març de l'any 2006 el llavors inspector d'ensenyament, senyor Camil Fortuny, em va fer l'encàrrec de posar en marxa un institut que acolliria els adolescents dels municipis de l'Alt Foix.

Encara tinc molt present l'entusiasme amb el qual els pioners d'aquest fantàstic projecte, el Pere, l'Ariadna, el Salvador, la Joana, l'Eulalia, l'Eva, el José Miguel i jo ens vam posar a treballar. Recordo també aquells pares i aquelles mares que escoltaven el relat d'uns somnis, d'una il·lusió, d'un projecte que bullia en els nostres caps: l'institut on anirien els seus fills. Tot estava per fer i res era impossible. Ens encoratjava saber què teníem per davant: fer el nostre Institut.

Hem aconseguit amb la complicitat d'entitats, institucions i de, sobretot, moltes persones, un bon institut, perquè n'hi hagut moltes que s'han deixat la pell. Hem tingut professionals excel·lents i un grapat de gent anònima que ha posat el seu gra de sorra en aquest projecte de tots. Hem d'estar molt orgullosos de tots ells i elles, del seu talent impressionant, de com han treballat, de com s'han preparat i de com s'han esforçat per tirar l'institut endavant.

Podem estar també molt orgullosos dels pares i de les mares dels nostres alumnes, de la seva dedicació, del seu saber fer i de l'interès que demostren pels seus fills i filles. I per damunt de tot, podem estar orgullosos dels actors principals: els nostres alumnes. Sense ells no hi hauria aquesta fantàstica comunitat i sense les seves aportacions tampoc estaríem on som ni seríem qui som.

Però no oblideu que no tot han sigut flors i violes. Hem tingut moments difícils, moments en els que el desànim i la sensació d'esgotament ens ha envaït, però ho hem superat, ens hem aixecat i em continuat el camí fins on ara estem. Arribar fins on estem ha sigut duríssim però ha valgut molt la pena. Hem hagut de treballar molt però podem estar molt satisfets de la feina feta.

El nostre agraïment també doncs per tots els que amb la seva actitud i les seves actuacions han posat pals a les rodes perquè aquest projecte no tirés endavant. D'ells i elles hem après molt i ens han incentivat a buscar recursos i estratègies per sortir-nos-en i seguir avançant.

El nostre Institut creix. Com un infant ha d'anar cremant etapes i ara és el moment de fer un pas endavant, és moment de canvis. Hem deixat els bolquers, hem après a prescindir de la pipa i ja caminem amb solvència. Fins i tot ja apareixen els primers signes de l'adolescència.

Deixem la infantesa i encarem el futur amb decisió i convenciment. Ens hem de plantejar nous reptes, nous camins, innovar. Cal deixar enrere aquesta etapa en que ara estem i, aprofitant tot allò que sigui útil i amb l'empenta de nova gent, encarar nous projectes, noves idees, nous reptes, noves maneres de fer, aplicar noves metodologies de treball que motivin l'alumnat, noves estratègies que ens facin seguir avançant, que ens facin entrar en l'educació de les escoles del segle XXI. Com el món canvia, el nostre Institut també ho ha de fer per ser millor. El millor.

Per molts anys!